Article autor Josep M Contel

Un pessebre ple d’humanitat i emoció continguda

Dins d’una gran ciutat com és Barcelona, hi ha muntanyes d’històries. Aquestes, són tan diverses i complexes com la mateixa ciutat. D’històries, n’hi ha de tota mena, tristes, alegres, per emprenyar-se, indiferents, i fins i tot, les que et deixen igual que abans.

Quan cerques una història, per carrers i carrerons, sense abandonar les places, acabes descobrint-hi molts retalls de vida, de vivències. És l’engranatge d'un gran rellotge que marca amb el seu compàs assossegat i sistemàtic tot el que sembla impossible però que és possible i que gira al voltant nostre.

Deia quan busques una història... busques... sí, però la trobes?, tot depèn. Però el que sí que és segur és que les més bones són les que no busques.

El 2009 vaig descobrir que al barri del Guinardó hi havia una casa que li deien la Torre del Suro i que, a més a més, en aquest indret, pels volts de Nadal s’hi feia un pessebre vivent, que organitzava el Taller Escola Sant Camil.

L’edició del pessebre vivent de la Torre del Suro del 2009 no es va fer, la pluja, aquest fenomen que ve i va, aquell any s’hi va quedar. Desencisat, vaig haver d’esperar un any per saber de què anava aquest pessebre. Tres - cents seixanta - cinc dies després la pluja tornava a ser-hi present i feia la guitza als organitzadors, als nois que sortien a la representació, al nombrós públic que cada any s’aplega en el pessebre i, evidentment, a mi, també.

Tot pensant que hauria d’esperar un any més, l’endemà el temps va millorar i el pessebre va anar prenent forma al voltant de la Torre del Suro. La muntanya humida es va anar poblant de pastors, la cova va ser presa per Josep i Maria i un parell d’ases. Mentre, al costat, els Reis Mags d’Orient anaven prenent posicions, un tros més avall s’anava organitzant el mercat i el taller de Josep i Maria.
Si la tarda havia començat freda, en pocs minuts vaig començar a notar que em sobrava roba, el neguit d’anar a munt i avall, per captar amb la meva càmera totes aquelles escenes i la concentració per fer la meva feina el millor que pogués, em va acalorar.

Aquella pujada des del començament del pessebre fins al seu zenit, em va permetre descobrir moltes coses mentre avançava i m’obria pas pels diferents quadres plàstics que el configuren, segurament moltes de les coses que em van cridar l’atenció són molt petites, com la cara de satisfacció dels participants o la seva disposició vers el que representaven. Però, en el fons, trobar-te dos nois amorrats a un porró pot semblar moltes coses però no podré oblidar mai la seva mirada trapella, de complicitat alhora de donar vida a uns personatges.

El pessebre vivent de la Torre del Suro per a mi va ser quelcom més que una representació, va ser una experiència nova, gairebé un viatge iniciàtic a través d’una altra realitat desconeguda per a molts veïns d’una ciutat com Barcelona, que em va omplir d’emoció, sí, d’emoció continguda pel que a poc a poc vaig anar descobrint i que amb la meva càmera vaig poder captar.